Poeta, Màrius Sampere
POETA
Et parlaré de tot el que sé
i diràs que no és cert, i em somriuràs
benèvolament, i em donaràs la mà
perquè salti amb tu al jardí quadriculat del senyi no voldré. Llavors
em caldrà cercar una altra persona
més enllà de la tendresa implacable,
i tampoc no seran acceptades les meves paraules
d’infant. Així mil cops, així tota la vida
m’escoltarà l’incrèdul, l’amable, el conseller,
l’amor corrector i la casa endreçada.
Mes ai, finalment algú, reconeixent-me
la veritable veu, potser no meva
sinó del qui m’habita sense límit,
em comprendrà i cridarà des del més fons
dels ulls desesperats: tu dius
la veritat, tu em fas horror! I fugirà
de mi com del diable.
Màrius Sampere, L'ocell que udola, 1990
El que em transmet aquest poema és la inseguretat d'un mateix i la sensació de no ser ningú en aquest món. Quan una persona no et vol escoltar busques una altra que ho faci, però tampoc t'escolta...i així fins que saps que l'única persona que t'escolta és aquella que tens dins teu, i sap que el que dius és veritat, i això li fa por, llavors aquesta única persona que et sabia escoltar fuig de tu...com si fossis el mateix diable.
Penjada del fil