Miquel Martí i Pol

L'heroi, Miquel Martí i Pol

L'HEROI

Hi hagué un home que visqué setanta anys
no gaire lluny de casa.
Jo el vaig conèixer
quan ja era molt vell, però puc dir
que no s’havia mogut mai del poble.
Del món n’havia vist
quatre viles i escaig del voltant de la nostra;
mai no anà a ciutat i mai tampoc
no posà els peus en un ferrocarril.
Això sí, coneixia
pam per pam els topants
de les vores del riu
i havia estat expert en herbes remeieres.
Durant cinquanta anys llargs
treballà de paleta
i, segons em digueren,
va perdre la muller quan encara era jove.
De tres fills que tingué
dos van morir a la guerra;
l’altre marxà del poble,
molt lluny, molt lluny…,
i mai més no tornà.
L’home visqué qui sap els anys tot sol
i a les tardes d’estiu
s’asseia en un pedrís davant de casa seva.

Era afable i molt pulcre
i somreia, discret, a la gent que passava.
Jo recordo d’haver-hi conversat
sobre qualsevol cosa
i recordo també que tenia la veu
afectuosa i clara
i que en parlar movia
molt lentament les mans.
L’hivern que el van trobar
mort al llit, les veïnes
digueren que semblava
que el pis hagués estat
endreçat feia poc.
Degué morir de fred,
perquè en tota la casa no hi havia
ni un sol bocí de llenya
i ell jeia, bo i vestit,
embolicat amb una manta.
Algú digué que semblava un ocell
arraulit sota un ràfec.

Miquel Martí i Pol, El Poble, 1956-1958

L'heroi és un poema que m'ha transmès molts pensaments; ganes de viure la vida, sacrifici, saviesa, intel·lectualitat, vellesa...Però en el primer que vaig pensar quan el vaig llegir va ser en el meu avi, que va morir fa onze anys. Jo era petita, tenia cinc anys quan va marxar, i no el vaig conèixer prou bé, però les poques coses que recordo d'ell són totes agradables, tinc un record bonic d'aquell bon home. Les paraules del poema que més m'han recordat al meu avi, perquè és com el recordo, són: "Hi hagué un home que visqué setanta anys no gaire lluny de casa. [...]", ja que va morir a aquesta edat, més o menys, i vivia al costat de casa meva, "[...] a les tardes d’estiu s’asseia en un pedrís davant de casa seva. [...]", una roca que hi havia entres les dues cases i moltes tardes s'asseia allà amb el seu bastó, "[...] Era afable i molt pulcre i somreia, discret [...]" i "[...] recordo també que tenia la veu afectuosa i clara i que en parlar movia molt lentament les mans. [...]". O sigui que moltes vegades els poemes no només són paraules boniques, sinó que et fan pensar en persones que has estimat i ja no hi són, o en moments viscuts que ens agradaria tornar a viure, que es refugien en els nostres cors.

Penjada del fil

Torna al teu clos, Miquel Martí i Pol

TORNA AL TEU CLOS

Ara saps que la mort no és morir-te
sinó que mori algú estimat. La teva
mort no et convida al tètric espectacle:
te’n fa protagonista, i deu ser trist.
Però més trist és veure l’agonia
lenta d’algú que estimes, com el cos
tan conegut es degrada i malmet
fins a tornar-se un feix d’ossos i pell
que ni se serva, però encara estima,
i parla de guarir-se amb l’esperança
de qui mai no ha perdut la fe en els altres.
Clames llavors als déus i contra els déus
inútilment, que els déus mai no responen
i el seu callar és un mirall opac.
Torna, doncs, al teu clos i fes-t’hi fort
amb una opció de vida, ara que saps
que morir-te no és la mort, i emplena
d’amor el buit de l’estimada morta.

Miquel Martí i Pol, Llibre d'absències, 1985

Aquest poema de Miquel Martí i Pol m'agrada especialment perquè expressa molt bé l'estimació cap a altres persones, i no ho ha hagut d'escriure amb els típics versos dels poemes d'amor. Realment és veritat que ens dol més quan algú estimat se'n va, per això diu que: "Ara saps que la mort no és morir-te sinó que mori algú estimat. [...]". Però tot i això no ens hem d'aferrar a la tristesa, com també ho diu: "[...] i emplena d’amor el buit de l’estimada morta.", i hem d'omplir les nostres vides amb altres sentiments que no ens dolguin, com és l'amor.

Penjada del fil