Paisatge amb ovelles, Joan Vinyoli

PAISATGE AMB OVELLES

Permanència feliç de l'aparent,
quan rera el bosc la posta encén colors
o entre dos llostres brilla clar un estel
que tot de cop engolirà la nit.
Al prat flairós l'ovella de cap dur
alleta el xai: ja tot és un ramat
de llana blanca vora el fum negrós
que puja d'una borda,
i els camins
s'enfilen per les roques cap als cims
d'on he vingut del fons del meu passat.
Què se'm va perdre en aquest lloc ferest
que sempre hi torno i res no hi trobo mai?
Se m'hi perdé la por de no trobar
i de cercar faig compte sempre més.

Joan Vinyoli, Antologia poètica, 1981

No tots els poemes que es comenten tenen perquè agradar...i aquest és un cas. Sincerament, no m'agrada gens aquest poema de Joan Vinyoli, perquè no trobo gens poètic parlar d'una ovella que alleta un xai. Potser, i m'imagino, que és tot simbòlic, però com desconeixo la causa d'aquest poema, tant com la vida íntima de l'autor, no em transmet res.

Penjada del fil