Jo tem la nit, però la nit m'emporta, Josep Vicenç Foix
JO TEM LA NIT, PERÒ LA NIT M'EMPORTA
Jo tem la nit, però la nit m'emporta
Ert, pels verals, vora la mar sutjosa;
En llum morent la cobla es sent, confosa,
Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.
Negres carbons esbossen la mar morta,
L'escàs pujol i la rosta pinosa,
Però jo hi veig una selva frondosa,
I en erm desert imagín una porta.
La fosca nit m'aparenta pissarra
I, com l'infant, hi dibuix rares testes,
Un món novell i el feu que el desig narra.
Me'n meravell, i tem -oh nit que afines
Astres i seny!-. La mar omples de vestes,
I una veu diu: "Plou sang a les codines".
Josep Vicenç Foix, Sol i de dol, 1947
La representació que faig d'aquest poema és que Foix temia la nit perquè és fosca i solitària, però ell no fuig perquè, relacionant la nit amb la mort, sap que un dia o un altre ha d'arribar...i ja ha arribat. Ell no pot fer res per fugir. Lògicament aquest poema és com ell imagina que serà, perquè encara no ha succeït. M'agrada com Foix descriu l'arribada de la mort; a la nit, a plena naturalesa, al costat de la gran mar, com si fos un moment idíl·lic entre la pròpia naturalesa i ell, i en el moment menys esperat la mort els separa, i Foix ho accepta, perquè forma part de la vida.
Penjada del fil
1 comentario
David Cos -