Abscència

Després de tot un recorregut de literatura durant 1r de batxillerat ara l'anyoro. L'anyoro perquè és alegria, és tristesa, és solitud, és amor, és mort, és plaer, és dolor, és vida.

Tot i així, aquest curs he viscut moments molt especials (poèticament parlant) que tots ells s'han resumit en un d'inoblidable. Ha estat el recital de poesia, de Federico García Lorca, que vam fer tres companyes i amigues (amb la col·laboració de cinc persones més) com a Treball de Recerca. El dia de la representació va ser quan realment em vaig adonar que la poesia no només es llegeix, sinó que també se sent i es viu, i fins i tot es pot arribar a transmetre a altres persones que no la llegeixen, però sí l'escolten i la senten.

A tots aquells qui llegiu poesia, no només llegiu-la; viviu-la.

Penjada del fil

Cinc nits de sang, Linton Kwesi Johnson

CINC NITS DE SANG

1
follia...follia...
follia que tenalla el cap dels rebels
l'amargor esclata com una ràfega d'escalfor
                                          vidre trencat
rituals de sang en combustió
servits per una cruel batalla interna
cinc nits d'horror i de sang
                                          vidre trencat
fulles fredes esmolades com els ulls de l'odi
i les ganivetades
és la guerra entre els rebels
follia...follia...guerra.

2
la nit número u va ser a brixton
el sistema de so sofrano B
martellejava un ritme amb foc
un reggae-reggae que baixava pel cable
era un so que et recorria la columna
una música dolenta que t'esquinçava la pell
i els rebels comencen a barallar-se
els joves enfolleixen
és la guerra entre els rebels
follia...follia...guerra.

3
la nit número dos és al shepherd's
al capdamunt del carrer railton
era una nit de nom divendres
quan tothom anava col·locat d'herba
o treia un parell de lliures de marihuana
el so arribava per l'equip de música de neville king
el ritme bullia i petarrellejava
bramava i augmentava, i de sobte es talla la música
fulla d'acer bevent sang a les fosques
és la guerra entre els rebels
follia...follia...follia.

4
nit número tres
a l'altra banda del riu
just a les portes del rainbow
a dins james brown cantava soul
a fora els rebels es gelaven
van arribar els tirans babilònics
van colpejar els agosarats germans
i amb un cop
de canell
una punxada i un tall
va sonar la cançó de les fulles
van vomitar la bilis de l'opressió
i dos policies ferits
justificada guerra justificada

5
nit número quatre en un ball de blues
                                            un ball de blues
dues sales plenes i la pressió escalfant
caps calents rituals de sang en un ball de blues
                                                                     vidre trencat
fos estellat, destrals, fulles, explosió del cervell
la rebel·lió baixa pel carrer erroni
la tempesta aterra l'arbre erroni
i leroy sagna gairebé a punt de morir la quarta nit
                                           en un ball de blues
una nit de rebel·lió negra
és la guerra entre els rebels
follia...follia...guerra.

6
la nit número cinc al telegraph
la venjança va travessar les portes
tan a poc a poc
tan suaument
tan concentrada i madura i masegada!
                                                         vidre trencat
una ampolla troba un cap
i trenca la closca del ferit de foc
la víctima té por
               busca mans
               agafa ganivet
               troba gola
oh les ganivetades i l'hemorràgia i la sang
és la guerra entre els rebels
follia...follia...guerra.

Linton Kwesi Johnson

Crec que no cal comentar-ho...només dir que em va agradar més en anglès, el poeta ho va recitar fantàsticament.
Madness...madness...war.

Penjada del fil

Amor eterno, Francisco Segovia

AMOR ETERNO

No hay Dios entre nosotros
pero cada mañana descubrimos
revueltas en las sábanas
algunas plumas blancas
de sus mensajeros.

Nuestra fe se yergue entonces inocente
sobre esos restos: No hay Dios
pero acaso en sueños escuchamos cada noche
la voz de aquel ángel
que acuchillamos juntos cada noche.

Así se yergue nuestra fe saciada.
Anoche nos amamos. No. No hay Dios
pero sus mensajeros no dejan de llegar
a morir en nuestro lecho.

Francisco Segovia

Quan va sortir a recitar els seus poemes no em va agradar gaire com ho va fer, perquè se'l veia massa ficat en el seu món i no compartia res amb el públic, em va donar la sensació que estigués pregant. Però ara que m'he llegit aquest poema seu, realment m'agrada.

Penjada del fil

Poeta, Màrius Sampere

POETA 

Et parlaré de tot el que sé
i diràs que no és cert, i em somriuràs
benèvolament, i em donaràs la mà
perquè salti amb tu al jardí quadriculat del senyi no voldré. Llavors
em caldrà cercar una altra persona
més enllà de la tendresa implacable,
i tampoc no seran acceptades les meves paraules
d’infant. Així mil cops, així tota la vida
m’escoltarà l’incrèdul, l’amable, el conseller,
l’amor corrector i la casa endreçada.
Mes ai, finalment algú, reconeixent-me
la veritable veu, potser no meva
sinó del qui m’habita sense límit,
em comprendrà i cridarà des del més fons
dels ulls desesperats: tu dius
la veritat, tu em fas horror! I fugirà
de mi com del diable.

Màrius Sampere, L'ocell que udola, 1990

El que em transmet aquest poema és la inseguretat d'un mateix i la sensació de no ser ningú en aquest món. Quan una persona no et vol escoltar busques una altra que ho faci, però tampoc t'escolta...i així fins que saps que l'única persona que t'escolta és aquella que tens dins teu, i sap que el que dius és veritat, i això li fa por, llavors aquesta única persona que et sabia escoltar fuig de tu...com si fossis el mateix diable.

Penjada del fil

He fet l'amor en tu, Màrius Sampere

HE FET L'AMOR EN TU

He fet l’amor en tu
i tu, deixant-te fer, en mi,
tots dos, l’hem fet,
sense saber que es deia amor,
volent no ser trobats
amb la vergonya
de tanta vida. Tot seguit,
massa de pressa,
hem recollit la roba,
ens hem alçat de la terra
i hem continuat morint.

Màrius Sampere, Llibre de les inauguracions, 1986

La idea principal d'aquest poema és fugir d'aquest món, un món injust, ple de guerres i misèria, com es pot relacionar amb els dos últims versos: "[...] ens hem alçat de la terra i hem continuat morint.". La manera que Màrius Sampere creu que és la millor per desconnectar de la monotonia i deixar de banda per uns instants el món real és fer l'amor, ja que ens evadeix a un altre món, ple de sinceritat i felicitat, quan creiem que només existim nosaltres mateixos i la persona que més estimem. I en acabar l'acte tornem de nou a la vida de sempre.

Penjada del fil

Cuando ella pasa, Fernando Pessoa

CUANDO ELLA PASA

Sentado junto a la ventana,
A través de los cristales, empañados por la nieve,
Veo su adorable imagen, la de ella, mientras
Pasa... pasa... pasa de largo...

Sobre mí, la aflicción ha arrojado su velo:-
Una criatura menos en este mundo
Y un ángel más en el cielo.

Sentado junto a la ventana,
A través de los cristales, empañados por la nieve,
Pienso que Veo su imagen, la de ella,
Que no pasa ahora... que no pasa de largo...

Fernando Pessoa

Tot i tenir un final trist m'agrada. M'agrada perquè veig la imatge d'un home, ja gran, mirant per la finestra, i allà fora veu una noia adorable passejant i passant de llarg. M'agrada l'expressió "[...] una criatura menos en este mundo y un ángel más en el cielo [...]", ja que dóna la sensació que allà, al cel, és on realment ha d'estar, perquè allò és el paradís.

Penjada del fil

Narcís, Enric Cassasses

NARCÍS 

Estàs enamorat de tu mateix 
com un pebrot vermell, com un pinyol 
de cirera vermell i si no què? 
com una taula de cent vint canals, 

com un ruixat que ho devastava tot, 
com un escàndol que ha d'arruïnar 
tot un imperi, com un accident 
de pura mala sort, com el rocam 

filosofal, com l'Ebre cap a Flix, 
com un lleuger vaixell de vela eixint 
del golf, i encara com un gra de sal, 

com escorpins, renecs caragolats, 
vora el camí baladres plens de pols 
i com el gall que gira com el vent.

Enric Cassasses, No hi érem, 1993

De tots els poemes d'Enric Cassasses el que menys m'ha desagradat ha estat aquest, potser...Els que he llegit no els he trobat cap sentit coherent i/o lògic, potser perquè no m'agraden i tampoc he volgut intentrar entendre'ls. Només llegint el títol d'aquest poema ja he intuit que tractaria d'algú que està enamorat d'ell mateix, perquè ja coneixia el mite de Narcís. Probablement és per això que m'ha agradat una mica...res més.

Penjada del fil

Piano, Joan Brossa

PIANO

El primer que he pensat en veure aquest poema visual ha estat que, tot i que les paraules, amb les quals ens comuniquem i, principalment, expressem els nostres sentiments, estàn formades per lletres, la música (en aquest cas el piano) també ens transmet sentiments i ens volen dir coses, per això està ple de lletres.

Penjada del fil

Passeig, Joan Brossa

PASSEIG 

Hi ha aspectes parcials
de la realitat, que deslligats
del conjunt deformen el
sentit dels fets

Joan Brossa

Quan Joan Brossa va escriure aquest breu poema crec que ho va fer amb la intenció d'explicar-nos que tot el que passa a la vida passa per algún motiu, i aquest vé lligat d'un altre. És a dir, els fets que succeixen són conseqüència de fets passats, i alhora causa d'altres que succeiran, i si aquests fets els deslliguem un dels altres, si no tinguessin passat ni futur, no serien res, o tindrien el mínim sentit.

Penjada del fil

Víctor Català i Caterina Albert

És poc important, fins i tot insignificatiu, que l’autor d’una novel•la sigui un home o una dona, però tenint en compte la forma de viure d’abans és lògic i normal que rebutgessin a Caterina Albert per la publicació de les seves obres, tot i que ella va saber com sortir-se'n amb la seva i va publicar les seves obres amb el pseudònim literari de Víctor Català, fent-se passar per un home, ja que quan va publicar La infanticida va ser criticada i rebutjada pel simple fet de ser dona. Aquest impuls de no rendir-se s'ha acabat agraïnt amb les seves darreres publicacions, que van tenir un gran èxit, i encara avui dia es continua sabent d'aquestes, com nosaltres estem treballant la seva obra Solitud. Per tant, cadascú posa la importància que vulgui a qualsevol obra, moltes vegades basant-se en l'èxit que hagi tingut, i sense descriminar que sigui una dona qui l'hagi escrit.

Penjada del fil

Paisatge amb ovelles, Joan Vinyoli

PAISATGE AMB OVELLES

Permanència feliç de l'aparent,
quan rera el bosc la posta encén colors
o entre dos llostres brilla clar un estel
que tot de cop engolirà la nit.
Al prat flairós l'ovella de cap dur
alleta el xai: ja tot és un ramat
de llana blanca vora el fum negrós
que puja d'una borda,
i els camins
s'enfilen per les roques cap als cims
d'on he vingut del fons del meu passat.
Què se'm va perdre en aquest lloc ferest
que sempre hi torno i res no hi trobo mai?
Se m'hi perdé la por de no trobar
i de cercar faig compte sempre més.

Joan Vinyoli, Antologia poètica, 1981

No tots els poemes que es comenten tenen perquè agradar...i aquest és un cas. Sincerament, no m'agrada gens aquest poema de Joan Vinyoli, perquè no trobo gens poètic parlar d'una ovella que alleta un xai. Potser, i m'imagino, que és tot simbòlic, però com desconeixo la causa d'aquest poema, tant com la vida íntima de l'autor, no em transmet res.

Penjada del fil

Jo tem la nit, però la nit m'emporta, Josep Vicenç Foix

JO TEM LA NIT, PERÒ LA NIT M'EMPORTA 

Jo tem la nit, però la nit m'emporta

Ert, pels verals, vora la mar sutjosa;

En llum morent la cobla es sent, confosa,

Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.

Negres carbons esbossen la mar morta,

L'escàs pujol i la rosta pinosa,

Però jo hi veig una selva frondosa,

I en erm desert imagín una porta.

La fosca nit m'aparenta pissarra

I, com l'infant, hi dibuix rares testes,

Un món novell i el feu que el desig narra.

Me'n meravell, i tem -oh nit que afines

Astres i seny!-. La mar omples de vestes,

I una veu diu: "Plou sang a les codines".

Josep Vicenç Foix, Sol i de dol, 1947

La representació que faig d'aquest poema és que Foix temia la nit perquè és fosca i solitària, però ell no fuig perquè, relacionant la nit amb la mort, sap que un dia o un altre ha d'arribar...i ja ha arribat. Ell no pot fer res per fugir. Lògicament aquest poema és com ell imagina que serà, perquè encara no ha succeït. M'agrada com Foix descriu l'arribada de la mort; a la nit, a plena naturalesa, al costat de la gran mar, com si fos un moment idíl·lic entre la pròpia naturalesa i ell, i en el moment menys esperat la mort els separa, i Foix ho accepta, perquè forma part de la vida.

Penjada del fil

Final del laberint, Salvador Espriu

FINAL DEL LABERINT

Quan aquells dits sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil·lin
llums canviant de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t'emporta,
per la rialla, a l'home
justificat i lliure
que neix del teu silenci.

Salvador Espriu, Mr. Death, 1952

Sincerament no sé què volia dir Salvador Espriu amb aquest poema...però m'atrau, per la sencillesa i la bellesa de les paraules, per la imatge que se'm passa per la ment quan el llegeixo...

Penjada del fil

L'heroi, Miquel Martí i Pol

L'HEROI

Hi hagué un home que visqué setanta anys
no gaire lluny de casa.
Jo el vaig conèixer
quan ja era molt vell, però puc dir
que no s’havia mogut mai del poble.
Del món n’havia vist
quatre viles i escaig del voltant de la nostra;
mai no anà a ciutat i mai tampoc
no posà els peus en un ferrocarril.
Això sí, coneixia
pam per pam els topants
de les vores del riu
i havia estat expert en herbes remeieres.
Durant cinquanta anys llargs
treballà de paleta
i, segons em digueren,
va perdre la muller quan encara era jove.
De tres fills que tingué
dos van morir a la guerra;
l’altre marxà del poble,
molt lluny, molt lluny…,
i mai més no tornà.
L’home visqué qui sap els anys tot sol
i a les tardes d’estiu
s’asseia en un pedrís davant de casa seva.

Era afable i molt pulcre
i somreia, discret, a la gent que passava.
Jo recordo d’haver-hi conversat
sobre qualsevol cosa
i recordo també que tenia la veu
afectuosa i clara
i que en parlar movia
molt lentament les mans.
L’hivern que el van trobar
mort al llit, les veïnes
digueren que semblava
que el pis hagués estat
endreçat feia poc.
Degué morir de fred,
perquè en tota la casa no hi havia
ni un sol bocí de llenya
i ell jeia, bo i vestit,
embolicat amb una manta.
Algú digué que semblava un ocell
arraulit sota un ràfec.

Miquel Martí i Pol, El Poble, 1956-1958

L'heroi és un poema que m'ha transmès molts pensaments; ganes de viure la vida, sacrifici, saviesa, intel·lectualitat, vellesa...Però en el primer que vaig pensar quan el vaig llegir va ser en el meu avi, que va morir fa onze anys. Jo era petita, tenia cinc anys quan va marxar, i no el vaig conèixer prou bé, però les poques coses que recordo d'ell són totes agradables, tinc un record bonic d'aquell bon home. Les paraules del poema que més m'han recordat al meu avi, perquè és com el recordo, són: "Hi hagué un home que visqué setanta anys no gaire lluny de casa. [...]", ja que va morir a aquesta edat, més o menys, i vivia al costat de casa meva, "[...] a les tardes d’estiu s’asseia en un pedrís davant de casa seva. [...]", una roca que hi havia entres les dues cases i moltes tardes s'asseia allà amb el seu bastó, "[...] Era afable i molt pulcre i somreia, discret [...]" i "[...] recordo també que tenia la veu afectuosa i clara i que en parlar movia molt lentament les mans. [...]". O sigui que moltes vegades els poemes no només són paraules boniques, sinó que et fan pensar en persones que has estimat i ja no hi són, o en moments viscuts que ens agradaria tornar a viure, que es refugien en els nostres cors.

Penjada del fil

Torna al teu clos, Miquel Martí i Pol

TORNA AL TEU CLOS

Ara saps que la mort no és morir-te
sinó que mori algú estimat. La teva
mort no et convida al tètric espectacle:
te’n fa protagonista, i deu ser trist.
Però més trist és veure l’agonia
lenta d’algú que estimes, com el cos
tan conegut es degrada i malmet
fins a tornar-se un feix d’ossos i pell
que ni se serva, però encara estima,
i parla de guarir-se amb l’esperança
de qui mai no ha perdut la fe en els altres.
Clames llavors als déus i contra els déus
inútilment, que els déus mai no responen
i el seu callar és un mirall opac.
Torna, doncs, al teu clos i fes-t’hi fort
amb una opció de vida, ara que saps
que morir-te no és la mort, i emplena
d’amor el buit de l’estimada morta.

Miquel Martí i Pol, Llibre d'absències, 1985

Aquest poema de Miquel Martí i Pol m'agrada especialment perquè expressa molt bé l'estimació cap a altres persones, i no ho ha hagut d'escriure amb els típics versos dels poemes d'amor. Realment és veritat que ens dol més quan algú estimat se'n va, per això diu que: "Ara saps que la mort no és morir-te sinó que mori algú estimat. [...]". Però tot i això no ens hem d'aferrar a la tristesa, com també ho diu: "[...] i emplena d’amor el buit de l’estimada morta.", i hem d'omplir les nostres vides amb altres sentiments que no ens dolguin, com és l'amor.

Penjada del fil

Benvinguts/des

Bona tarda a tothom,
en aquest bloc que he (i hem) hagut de crear, com ja sabeu, tractarà de la Literatura Catalana que estem fent aquest any a 1r de Batllixerat. Espero que hi participi molta gent, de la mateixa manera que jo participaré als vostres blocs.

Desitjant poder acaronar el cel,

Penjada del fil